Conte de Nadal: The Perfect Lovesong (Divine Comedy)

A ell sempre li havia agradat el Nadal. Per això vam decidir que ho faríem la Nit de Nadal. Vam prendre la decisió el dia de Tots Sants, i a partir d’aleshores tot havia anat força ràpid, molt més del que ens esperàvem. Després d’haver estat esperant prop de 18 anys, finalment ho havíem tingut enllestit en poc més de mes i mig. La trucada al Dr. Kevrant havia estat molt emocionant, almenys per a nosaltrs dos; el doctor ja havia vist de tot en aquesta vida, i tot i que semblaria que res ja no el podia conmoure, s’havia mostrat profundament compassiu. És, sense dubte, una gran persona, tot i les atrocitats que alguns parlen d’ell. Ens va demanar que enviessim tots els informes per correu electrònic, i una setmana més tard el teníem a casa per parlar-ho cara a cara. Ens vam entendre de seguida: ell no va dubtar de la capacitat d’en Damià i nosaltres vam veure de seguida en els seus ulls que era una persona amb qui podiem confiar i amb la qual no tindríem cap mena de problemes.

Un mes més tard, a la data prevista, el teníem a casa amb la màquina preparada i tot a punt. Ens va explicar detalladament com seria el procés per tal que no tinguessin cap dubte. Llavors ens va preguntar si estàvem preparats, si volíem seguir algun ritual especial o si teniem cap pregunta o suggerència. Llavors va ser quan ho vaig veure clar: no podia ser ell qui ho fés, havia de ser jo. En Damià ho havia intentat de mil maneres durants tots aquells anys, intentant que li permetessin fer-ho, però finalment la única opció que ens havien deixat era el Dr. Kevrant. Però no era just. Era molt més lògic que ho fes jo. Jo l’estimo, l’he estimat sempre I he volgut estat al seu costat durant tot el procés. El meu últim acte d’amor seria fer-ho jo mateixa. Li ho vaig comunicar a en Kevrant, I va dir que no hi havia cap problema, però que a l’informe hi posaria que ho havia fet ell. En Damià no va dir res, només va emetre un petit so gutural i una llàgrima tèbia I brillant va lliscar per la seva galta. I em va somriure.

Ho vam preparar tot. Les cartes ja les tenia escrites fa molt de temps, tots els seus desitjos estaven contemplats i només calia iniciar el procés. Vaig observar atentament tots els moviments del doctor, per entendre exactament què és el que feia, i quan va acabar es va girar lentament i em va dir: -“Lídia, ara només has de prémer el botó”.

Vaig mirar en Damià, i ell em va fer que sí amb el cap. I va tornar a somriure. Vaig agafar el meu bolso, vaig treure la nostra aliança que l’artrosi fa anys que no em permet portar als dits, i li hi vaig col.locar al seu anul.lar, juntament amb la seva. El vaig besar una única vegada: un petó llarg, intens, I on ens van comunicar tot allò que l’emoció ens impedia de verbalitzar. Vaig comptar, vaig empassar saliva, i vaig prémer el botó.

En Damià va morir la nit de Nadal a les 00:03 h. De fons, sonava la nostra cançó.